Un dia
per a mi sola;
egoistament
celebro tenir
la casa
buida, lliures les hores,
passejo
d'hora,
parlo
amb la ones,
cullo
petxines que col·lecciono,
com a
tresors.
Li
canto als vents.
Per
l`altra banda algú s'acosta
i
m´incomoda que éssers foranis
trenquin
la màgia dels meus moments.
És
sols un home, no el vull mirar,
però
quan arriba estén el braç
i
diposita en el meu palmell
un
caragol de mar;
bell
exemplar.
Tot
somrient, segueix
camí.
Ja de
tornada, de nou a casa
dintre
de mi sento les ones,
fortes
s'esbraven i em fan plorar
perquè
arrosseguen remordiments
entre
les pedres i les petxines,
de
l'egoisme de tantes hores,
de
tants de dies,
de tant de temps...
de tant de temps...
que no
sabia, jo,
donar
res.
Maica
Duaigües
10-11-2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada